La cuca era la primera cursa del Correpallars que podia fer, per un motiu o un altre, les altres 3 me les vaig perdre, i quina llàstima i quina estrena!!!!
Portava dies entrenant amb l'objectiu posat en aquesta cursa, ha estat un mes intens d'hores i quilòmetres a les cames per arribar a la meta de la Cuca de Llum 2012. Uns dies en els que fins i tot vam pujar amb Charli a Santa Engràcia per tenir en la retina la duressa de la pujada i per saber com tindriem les cames i la ment en aquest punt. Amb Manel no hem pogut sortir tant com voldriem però no li ha calgut al cabró.
...Quin parell...
El dia de la cursa pintava caloros, dia de xafogor intensa, onada de calor subsahariana, i la veritat, por em feia, no porto bé la calor ni en les curses ni en els entrenos, ni en les paxangues, pateixo molt, i tot i sortir a les 20:30 hores sabia que la pujada a Santa Engracia seria dura, duríssima, i no anava errat.
Molt bon ambient a la sortida, amb molta gent dels TrempRunners, molts coneguts d'altres clubs, familia (El Manels i en Mingo) i amics del poble amb la canalla, i sobretot la family, la Montse i el Blai, que van acompanyar-me en aquesta jornada infernal.
Al poble de Talarn abans de donar el tret de sortida, vam compartir opinions amb la resta de corredors i tots copsaven el mateix, una mitja dura i amb molta calor, es a dir, que tocava hidratar-se d'entrada pel que pugues ser.
A les 20:30 hores es donava el tret de sortida, Charli, un servidor, ma cosí Manel a la part esquerra per la banda del darrera, Manu i Mingo col.locat al cap davant, 3, 2, 1... i endavant... Recordo passar pel costat de la Montse i el Blai que van fer-me alguna que altra foto i cap amunt (crec). La gent capdavantera apretava molt en la primera rampa, va sembla veure abans d'agafar el trencall a Santa Engracia al Gilbert, al Rafa Rodriguez, al Manu al capdavant i allà vaig intentar anar al meu rotllo.
Jaja, al meu rotllo, en una cursa... Impossible, vaig intentar agafar el meu ritme, intentava no escoltar la gent, els passos, l'alé d'alguns al cogote i vaig decidir conenctar-me o desconectar-me amb música. Vaig poder arribar a mitjà pujada a Santa corrent, sabia que podia arribar a dalt en menys de 50", i apretava força les dents per que fós així. Al tram més trempat, ja vaig veure que no anava bé, no em passava molta gent per què ja en tenia molts al davant, més o menys la meitat, però em trobava fatigat, la calor apretava de valent i ja m'havia fotut mig litre d'aigua en plena pujada, nauses, rampes, i finalment arribem a S.Engràcia. Tenia gana, molta gana, i no hi havia sindria, nomes aigua, vaig pensar... -Lo que te queda encara nen!-, No us enganyaria si us digues que mig quilòmetre abans d'arribar al primer avituallament penses en plegar, no podia ni amb la meva ànima, però vaig dir-me, tot i quedar un món, lo pitjor ja ho has passat, va Pepe va... i després de dos o tres gots d'aigua a la gola i un altre al cap... Enxufada de frontal i cap avall...
En aquest quilòmetres vaig trobar-me còmode, les cames tiraven i pulmonarment anava "bé", començant a trobar el meu ritme.
Els primers corredors es veien al fons del barranc i això m'animava més a tirar endavant, arribant a Gurp després de passar un barranc trinxador però que el vaig fer més bé del que em pensava, i visto lo visto, va ser així, no vaig caure ni aquí ni enlloc... Avituallament a Gurp i cap amunt. En aquest punt i fins a la fi de cursa van acompanyar-me en el patiment i en el suport mutu, en Cholillo i en Lluís Urrea.
Vam córrer al pla i vam caminar-correr a les pujades, pujades de bessons, mal als isquios, mal als turmells, en fi, que anavem fets un "cromo". Vam anar passant corredors i algun que altre caminador, fins arribar a Sant Sebastià (la mare que els va parir) aquest últim barranc i post-pujada se l'haguéssin pogut estalviar..) i trinco-tranco cap a Talarn.
La sensació al arribar, la fátiga durant l'últim tram, Cholo cridant, els 3 eh, els 3... Barberillo dient, sou grans tios molt grans... i jo no podia ni parlar, tenia un nus a l'estòmec, es costava engullir, i siiiiii, meta...
Escoltava als que estaven per allà cridant, aplaudint, vaig veure a Manu, a Charli... (cabrons quina cursa es van cascar) els quals van donar-me una empenta final... Vinga pepe, vinga, ho has fet... Si 21 km duríssims, infernals, eterns, demolidors, però satisfactoris, just abans d'entrar a meta... Vaig sentir a Montse cridant: Blai corre, es el papa, corre, i siii, vaig agafar-lo en braços i vam entrar plegat a meta, un petó a Montse i poca cosa més... no tenia ganes de res, volia plorar, volia descansar, no sabia que fer... vaig sentar-me a la font, allà el Lluis amb els peus a l'aigua, i vaig posar-los jo també, gràcies Lluis.
El Blai pobret només feia que portar-me gots d'aigua (es veu que feia molt mala cara). La Montse em preguntava si volia alguna cosa, i jo no sabia que dir, estava fós!! No vaig ni sopar...
Abraçada amb Manu i Charli i llàgrimes al final. Gràcies a tots els que vàreu estar al meu costat, abans i durant i després de la cursa. Per mi ha estat tot un èxit arribar a meta, després de la duressa d'aquesta Cuca de Llum, que no té un altre nom que La Infernal, 21km en 3 hores 17 minuts, en el lloc 85 de 125 arribats, vàrem iniciar 150. Chapeau a tots...
Us deixo alguna de les fotos que va poder-me fer la Montse, les altres de la cursa ja les aniré cercant... suposo que les penjare al face...
Moments abans de la sortida, tots sabeu que només en faltva una, a la propera segur que hi és, segur.
3,2,1.....
No se quin nom posar-li a aquesta foto; Zombie?
Ai quant t'estimo....
...Avui no he fet una altra cosa...
Segur que em deixo algun detall, algú que va donar-me anims durant la cursa... Gràcies per tot...
Ara, la vista posada a la cursa Antoni Camarasa (8 set.) i a la Matxicots (14 setembre)
Salut i Kames...
