A un mes vista i amb optimisme. Barcelona espera...

                                 “El requisit indispensable pels reptes esportius i per la vida és ser optimista".
Això és el que m'he trobat en una entrevista a Marc Pinsach, un jove i prometedor esquiador de muntanya. I aquesta frase definiria plenament el tram final de l'entrenament per la meva tercera marató.
Després d'haver fet Barcelona al 2013, superant amb esqueix les espectatives que en ella tenia posades, havent passat una lesió, que em va deixar inactiu un parell de mesos, havent pogut afrontar un altre repte com el de Tolouse, superant la primera, ara toca novament Barcelona. Ara bé la tercera. Ja s'acosta el dia. No queda ni un mes, i Sant tornem-hi.

Han passat moltes coses personals durant 2013 i principis de 2014 que m'han fet veure i replantejar-me com afrontar una cursa de 42 km, o qualsevol altra. Han passat coses, que per desgràcia i per sort, m'han fet mirar la vida d'una altra manera, amb una altra visió. Coses bones, no tant bones i dolentes.
I es per aquest motiu que no penso sacrificar ni un sol pensament positiu per un de negatiu, en afrontar una cursa o en la vida. Optimisme, en el dia a dia i en la practica de l'esport. L'optimisme forma part del meu decàleg a dia d'avui. No val allò de no he sortit a entrenar prou, en aquesta cursa no he estat bé, no val. Si no he sortit a entrenar, miraré la part positiva que és el descans, si en una cursa no he fet o no m'ha sortit com jo voldria, no val, n'hi haurà una altra per millorar i si no hi és, doncs no pasa res. S'ha acabat allò de quina ràbia podria haver fet... No val. Positiu 100x100. En tot. En la part dura de l'entrenament, i en la part criminal de la cursa. En la part alegre de la vida i en la part trista de la mateixa. Positiu. Miraré endavant. Miraré més enllà, el que no pugui arribar avui, arribarà demà.
Segurament a Barcelona, quan pasi pel 33, allà a Arc de Trionf, em tornaran a venir les pors de la primera vegada, o m'agafaran les rampes com en aquell dia?,- quin mal que em van fer, aquell segons de dolor em van semblar hores-, i no abandonaré, per què seré positiu. I si per mala sort em venen i he d'abandonar, miraré la part positiva. Tornaré.
Han estat mesos desde que vam tornar de Tolouse, d'entrenaments durs, amb fred, es el que té viure al pirineu, i d'entrenaments agradables. Entrenaments sol i entrenaments acompanyat. De curses,  -3 mitges maratons, que en seran 5 o 4-, una altra de 6.6 i un entreno llarg en breu, per veure on sóc. On segur que hi seré el 16 de març a les 08:45 hores, es la línea de sortida de la tercera marató. A Barcelona. Amb optimisme. Amb el mateix optimisme que us explicaré com m'ha anat. Si l'he acabada o no, si he fet sub 3:30 o no. El que compta es com l'he feta, o com intentaré fer-la, o com intentaré acabar-la i serà amb OPTIMISME.

Salut i kames. Ja us explicaré l'aventura de Barcelona 2014...

TOLOUSE 2013, LE MARATON.

Dissabte tres trempolins d'arrel, marxavem cap a Le France, per a fer la Marató de Tolouse, la meva segona, la novena del Jordi, i la cinquena, si no m'equivoco del David, però amb una cosa en comú, la primera internacional de tots tres, o sigui que dissabte al matí, cap a França que hi falta gent.

Arribavem a Tolouse amb poc més de 4 hores d'un viatge entretigut, amenitzat per les històries del David (a part de ser molt enriquidores, dona gust escoltar-les) i amb els "destellos" del Jordi Badia, amb el que vam riure un munt.

Arribada a Tolouse amb cara de nen petit amb sabates noves, gaudint dels paissatges Tolusencs i de l'ambient que la capital occitana ens deparava, la ciutat rosada, Olala...

En un plis plas, aparcada de furgo, cap a l'hotel i fent via cap al capitol per agafar dorsals i fer una ullada ràpida ja que jugava el Barça - Madrid, i això, ni que hi hagi marató es pot perdre.

Plaça del Capitol, dorsals i arribada

Un cop recollits els pitralls, direcció l'hotel i a veure el clàssic. Per cert, no va anar gens malament, un partit que va servir per descarregar nervis pre-marató i per passar una bona estona amb dos grans tios.

                                                         Preparats pel gran clàssic

Molt més preparats pel clàssic (jeje)

Un cop disfrutat del nostre Barça, i de les nostres birretes, vam anar a sopar per preparar l'estratègia per la cursa de diumenge (jeje), Al David no li calia estratègia, ja que anava a fer Sub 3, i la seva estrategia sempre es la mateixa, a mort, i si peto, peto. I la nostra, era atacar un 3,30 i si a partir del 30 no anava bé la cosa, doncs sobre la marxa i lo que les cames vulguessin.

Soparet a la pizzeria de l'estrategia, i cap a l'hotel, dutxeta, canvi d'hora als rellotges, una mica de conya, un campionat de tios aixecant ferro a la tele i a dormir....

A les 06:15 sona l'alarma del David, amunt nois, es 27 d'octubre, la marató de Tolouse ens espera...

Ens preparem el material i baixem a fer un esmorzar d'aquells que teòricament ens donaran l'energia necessaria per acabar de fer els 42.195.

Quin clatellot l'esmorzar, a França tot es car!!

Un cop esmorzats, direcció l'wc, per no tenir ensurts durant la cursa i cap al metro per anar a la sortida a l'estadi de futbol del Tolouse. Unes 6000 persones es donaven cita a Tolouse per prendre part d'aquesta marató, que estava inclosa en el campionat de França, i 3 trempolins allà, ens agrada la maranya!!!

Que bé m'ho vaig passar nois!

Al tema, que fins ara res. La cursa es va iniciar a un ritme bó, diria que còmode, amb el David a la seva, i jo amb el Jordi, a lo nostre. Els primers 10 km, van caure en 50 minuts, i les cames anaven bé.

                                                   Que bé anavem aquí, eh Jordi?

 Però això és molt llarg, al 16, vaig veure al David al fons, ostras, merda, no li ha funcionat la tàctica, Jordi, el David vaig cridar, i així fins que el vam enxampar. Tio, que ha passat???, Res que no aniré a pel meu objectiu, va dir, problemes estomacals, però aniré amb vosaltres a fer el vostre.!!! Glup! Collons, quina por, vaig pensar, lo Riba, en una marató, amb nosaltres fins a meta? Peto fijo (jajja). I allà, el trio de Tremprruners, va iniciar la segona etapa de la marató, a 4:50 el km.

 La calor apretava, el circuït no acompanyava, puja, baixa i torna a pujar, tot per les afores de Tolouse, sense res per enriquir la vista, i amb xafogor constant. Al 26 no anava còmode, però aguantava bé, el Jordi semblava que tirava una mica més, i el David, aguantava a la meva vora, mirant-me i escoltant-me. Arribada al 30, on les cames fan poc i el cap fa molt. El David, es fixa amb una noia que vestia de color verd, i ens diu, nois, aquesta va a 3:23, si voleu?... zaska!!

La constància, com es va regular la tia!

Van anar caient els quilòmetres, i cada cop la fatiga que duia era més gran, a més, el Jordi al 31, va parar per què les rampes l'estaven deixant K.O., (Chapeau Jordi).

 El David només feia que animar-me, m'anava dient que em regulés, que respires profundament, que ja agafava ell l'aigua als avituallament... al cap i a la fi, encara duiem el globus de 3:30 al darrera, segons ell, 4 minuts més o menys per darrere nostre. Però al 33, Monsier Massó, el Mur, The Wall va apareixer, per fí el vaig coneixer (a Bcn ni veure'l), però a França... Batzacada terrible, les cames feien figa, el cos i el cap deien endavant però les cames pesaven un munt, no podia tirar, i així fins al 36 on el globus de 3:30 ens va passar. El David m'esparonava, i el primer sotrac el vaig passar, però va ser un miratge, 2 quilòmetres després, al 38, vaig tornar enrera un altre cop, malgrat els ànims del David, malgrat els crits de la gent de Tolouse, malgrat el tio que portava el globus, que va donar-me suport fins als carrers del centre de Tolouse cridant "Visca la Catalonia, Allez Txose, Allex Txose, malgrat tot, vaig errar, o vaig enfonsar-me fins al 41. Vaig veure claríssim que el sub 3:30 no cauria, però que la MMP sí, i vaig pensar en la familia, en la Montse, i el Blai (que no van poder acompanyar-me), els vaig trobar molt a faltar, en ma germana i ma cunyat que han lluitat molt durant aquest mesos (gràcies David per recordar-ho passa a passa) i sobretot en el meu pare, que aquesta setmana de marató hagués complert anys i que per desgràcia feia 5 anys que havia deixat d'estar entre nosaltres. Vaig apretar molt fort les dents i vaig arribar fins a la meta, molt content, plorant, agraït, fos, destruït, però feliç, molt feliç, finisher altre cop. Gràcies David, Gràcies Jordi, sense vosaltres dos, aquesta no l'acabo. Chapeau cracks.

Als pocs segons va entrar el David, emotivissima abraçada i mil elogis per ell, sense despentinar-se, em va fer la ratlla al mig. Gràcies altre cop crack, de debó, t'estaré agraït eternament.

Als pocs minuts arribava el Jordi, tant o més trinxat com jo, però feliç també, finisher de la seva novena marató. Gràcies a tu també, hem compartit molts quilòmetres junts, i moltes sensacions bones en aquesta marató. Merci Monsier UP. Chapeau! Té molt merit el que vas fer.

                               
                                          Un trio de finishers amb foc a les cames

Al final, el que compta no es el temps, no es un registre, es sumar una altra marató a les esquenes, més ben dit, a les cames, que a Tolouse van patir més del compte. Gràcies nois, per compartir-ho i per viureu de la manera que ho vam fer, per ser la primera internacional no està malament no?

La medalla sempre fa feliç, però amb ell més que a ningú.

La propera... surprise surprise!!!

Salut i kames 

3 setmanes, Tolouse espera...

Arribada Marató Bcn '13

Desde 2 dies després de la Marató de Barcelona de 2013, no teclejava res al blog. Entre una cosa i una altra, personal, laboral, hospitalari, estiu, canalla, piscina, llac, familia, amics... no he tingut temps per escriure res, ni temps, ni ganes, ni res. Vaig acabar molt saturat el post marató, i a més, a l'abril a Carenes vaig tornar a lesionar-me al peu altre cop, psicològic, casualitat, no se, però al "dique seco" altre cop.

Durant aquest sis mesos, que es diu ràpid, he buscat una sortida a l'espiral negativa que portava. Que si natació, que si córrer, que si muntanya, que si bici, que si res, que si... que no, que no trobava un que o un com a que em passava.

No se per què, ni com va sortir la paraula Tolouse, no se qui la va dir, el que se, es que va ser la meva salvació, un objectiu, un perquè a tot plegat. Gràcies Tolouse, Merci Le France, torno a viure, torno a nèixer...
D'aquí 3 setmanes comença la marató de Tolouse, la meva segona en asfalt, el nou objectiu, la nova fita. Tenia moltes ganes de tornar a escriure novament per sentir-me bé, i per explicar el que en vingui en gana, tenia moltes ganes de plasmar les meves sensacions, moments, sentiments, tenia moltes ganes. Espero poder novament compartir amb vosaltres, les meves inquietuts i experiències, per què jo en tinc moltes ganes, de debó.

Durant aquest temps, han caigut entrenos pel Perelló, pel Pallars Jussà, pel Sobirà, pel Vallès Oriental...

                                          Entrenos per Vilamitjana amb lo Jordi Badia

Pujada a la Pica d'Estats amb lo Gerard i lo Jordi M.

Pel Perelló, Trailbeachrunning

Per la Feixa de Terradets amb lo my friend Charlio

Volta als massos (tirant d'arxiiu), amb l'Alvaro

Entrenos en bici

Han estat uns mesos molt durs, i molt alegres alhora. Uns mesos (post-bcn), plens de neguits i d'alegries, plens de dubtes i d'esperances, fins que hem arribat aquí, a 3 setmanes de la Marató de Tolouse. La segona. La que compartiré amb grans de l'esport que a mi m'envolta. El Sergi Farré, amb el que a part de compartir moments en la infantesa i amb el que compartiré la segona en la seva quinzena o vintena, (a Bcn no va poder ser-hi per una lesió, a fora si que hi va ser, i agraïts vam quedar). Amb el mestre David Riba, De Doctor, al que l'anomenaria De Repter, cosa que se li posa al cap, cosa que fa i a més bé i amb resultats, un top! I amb el Jordi Badia, el que normalment m'acompanya en els entrenos, la constància, la perseverància, amb el que compartiré la seva onzena marató i amb el que de ben segur patirem i gaudirem cada pasa, cada quilòmetre desde el tret de sortida fins al l'arribada.

M'hagués agradat també, que ens acompanyes un monstre anomenat Alvaro, un tio capaç de pujar un pic molt alt o creuar un riu molt profund, un tio que també ens acompanya en els entrenos i que per desgràcia no ens podrà acompanyar a França, qui sap si a Sevilla, Castelló... podrem gaudir de la seva companyia.

Han caigut molts entrenos durant aquests dies, durant aquests mesos, molts quilòmetres, no tants com a l'entreno de Bcn, però molt ben servits i molt ben guisats. Espero poder servir-vos un bon menú post marató i explicar-vos una gran i nova experiència. Fins aleshores amics.

PD: No voldria acomiadar-me sense mencionar-vos un fragment que vaig llegir  l'altre dia, i que m'ha quedat gravada a foc, es el següent:

ELS PRIMERS 30 QUILÒMETRES ES FAN AMB LES CAMES, ELS 10 SEGÜENTS AMB EL CAP, ELS 2 FINALS AMB EL COR, I ELS 195 METRES RESTANTS AMB LLÀGRIMES ALS ULLS...
Això és el que espero quan acabi Tolose... Ja us explicaré... Saut i kames!!!!

Marató BCN 13. Brutal!

Una porció del nostre gran pastís

He necessitat dos dies per reposar-me físicament i mentalment, per tal de poder plasmar tot el que va succeïr, abans, durant i després de la cursa. Per poder digerir tots els moments d'alegria i de duresa d'aquesta primera marató. Diuen que la primera marató la recordes tota la vida, per tot el que significa, per tot el sacrifici que portes en els entrenaments, per tota la il.lusió que poses en cada pasa que fas, i la veritat, no es pas cap mentida. Durant el post cursa, m'han anat passant per la retina moments irrepetibles, únics, els quals intentaré plasmar en aquest post.

Divendres migdia, sortida cap a la ciutat comtal, amb la familia Fite-Jaimejuan i la meva. Amb la furgo fins als topes, encaravem el viatge amb molta il.lusió, amb moltes ganes i amb molta temor, sobretot per la meva part. Teniem pensat anar a recollir dorsals quan vam arribar a Barna, però la cua era interminable i vam decidir postposar-ho a l'endemà. Direcció a l'apartament on ens vam instal.lar el cap de setmana. Els crios es vam comportar com a tal i les mares un 10 tot lo finde, sempre hi ha algú al darrera, i no van fallar, com sempre!!!!
Dissabte matiner per anar a la fira del corredor i per recollir els pitralls, molt ambient running i l'ananconda que ja corria pel nostre estòmec, bueno, pel meu, Charli està fet d'una altra pasta, no li poden situacions així. Dia de relax en general, compres d'última hora i a reposar novament a l'apartament per poder està frescos l'endemà.

Gràcies familia!!!!

Diumenge 17, el dia, el gran dia, a les 05:00 hores, obro els ulls, i amunt, no podia dormir més, els nervis ja estaven a flor de pell, bon esmorzar, preparatius finals, miro per la finestra, plou, bona senyal, almenys no passarem calor. Carlos que es va llevar un pel mes tard, va acompanyar-me uns minuts per l'apartament, intentant tranquil.litzar-me, una enorme i emotiva abraçada i fins despres, que tinguis molta sort. Ja sabeu que ell la feia amb els nens i no tenia presa per anar a la sortida, ja que sortiria l'últim.

A les 07:00 direcció plaça Espanya, on haviem quedat tots els TrempRunners per fer la foto de rigor i per compartir els moments abans a la sortida. Moltes felicitats a tots, els que la vam fer i els que ens van acompanyar, que van ser un munt també i que en part, per ells també va aquesta victòria. Sònia, Fani, i familia felip, la del Marc M., la meva i la del Charli per suposat, però sobretot en Sergi... Quin carreron es va fer per fora animant-nos a tots i cadascun dels TR. Gràcies, també va per tu aquesta cursa. La propera junts!!!!

Sortida puntual, al penúltim calaix, davant tenia als meus cosins Mingo i Manel, al Marc B. i al Jordi i als calaixos de davant al Gran Felip que feia 25 maratons, al Xavi, al David, al Seseras, a l'Antonio, al Jordi Badia, i al darrera l'Alvaro, el Charli, el Marc M., Badia i algú més que per variar em deixo.

Aquests quilòmetres els recordaré sempre nois!!!

La intenció era agafar als cosins per fer amb ells fins al 30, i allà campi qui pugui. Al quilòmetre 2 els vaig enxampar i van fer 22 km junts, inoblidables, en els que vam riure, van xerrar, vam gaudir. Un 10 pels dos. Sou uns cracks, un plaer haver-me estrenat amb vosaltres, em feia moltísima il.lusió.  La mitja en 1 hora 47 minuts. Al 23, trobant-me força còmode, vaig decidir abandonar-los i abandonar-me en el tram final, en la part més dura, i deu n'hi do! Van anar caient els quilòmetres, de la mateixa manera que l'aigua impregnava els nostres rostres de respecte en aquesta distància. Al 30 totes les pors envaeixen cadascun dels musculs del nostre cos. Tenia molt de respecte en aquest punt i vaig decidir evair-me d'aquests pensaments i pensa en dues persones que pasen per un tràngul dolent de la vida, la meva germana i en Kodro. Per tots dos vaig tirar i vaig passar el mur, la veritat em va anar bé, malgrat que al 34 unes rampes als isquios em van fer temer el pitjor, però res, passatger, sort  d'això. A Colon, ja veia que anava bé per afrontar el tram final, paral.lel, si, ja hi soc, la recta final. Aquests dos quilòmetres vaig intentar controlar emocions, però tampoc vaig poder, entre riure i plorar vaig anar trotant fins al final... Brutal!!!!

Allà m'esperava la Montse i el xic, acompanyats per l'Ana. Gracies Montse, per tots aquests dies, per aguantar aquests 5 mesos d'entrenament. Gràcies per estar aquí, sense tu, aquest repte no l'hagues superat, tingueu sempre clar, aquesta fita es meva, si, però teva també, GRÀCIES.
Mig quilòmetre final, em criden, son ells, agafo al Blai en braços i direcció meta. els primers 300 metres del final amb el nen a coll, plorant (jo), cridant: Toma, toma, som-hi, siiiiii!!!!!, buff quines sensacions, i els últims 200 amb el xic acompanyant-me agafat de la mà, esgarrifant-ses per tot el cos, llàgrimes als ulls, el Blai dient-me: "Nno ploris papa, si et donaran una medalla..." pobret meu, quin campió. Meta, el Blai pels aires, Tomaaaaa.... aquesta sensació final no us la puc descriure, no se com explicar-la però segur que podeu fer-vos cinc cèntims del que vaig viure. 3 hores i 36 minuts.

No puc descriure el que sentia!! Smuaks!!!!

L'arribada amb el xic la podeu veure al mur del facebok no la puc copiar!!!

La primera a la saca, i si, la primera, per què no serà l'última, això us ho asseguro. Vull tornar a viure tot això, amb els meus i amb vosaltres. Gràcies per haver-me seguit aquests mesos. Aviat us explico la propera, la que sigui, potser Carenes, ara he de reposar.

El cap de setmana en imatges:

La meva gran victòria! El Blai

Dos monstres!! De lletjos no, eh!!

Mi carro me lo robaron!!!

Sense la teva embolada no hagues estat aquí!

Gràcies Charli! Ets el puto amo, felicitats pel carreron!!

Salut i kames i fins la propera!

MITJA DE CAMBRILS '13 THE LAST TEST

L'equip de diumenge

3 de març de 2013, últim test abans de l'OBJECTIU MARATÓ, mitja marató de Cambrils. A dos quarts de sis del matí sona el despertador, un àpat ràpid, fruita i poca cosa més i cap al carrer que el Jordi m'esperava per marxar cap a Lleida on haviem de recollir a ma cosi Manel per anar a la platgeta a fer 21 km més per acabar l'entreno de qualitat pre-marató. Arribada a Cambrils, recollida de pitralls, cafetó de rigor, i mini-escalfament abans de sortir.

No se, però tenia la sensació de que alguna cosa passaria, i no vaig anar errat. Ens vam col.locar amb Manel i Jordi al calaix de sortida, ens vam desitjar sort i sortida a fondo. Amb en Jordi marcant el ritme, primers 3 km a 3:45, buff, que ràpids, el globus 1:30 estava darrera nostre. Primera volta al circuit de dos, a un ritme frenètic, anavem bé per fer sub 1:30, us ho prometo no va ser premeditat, però en cursa sempre es gira tot. En Jordi no parava de repetir que anavem ràpid però que haviem de provar-ho, era el dia, i la veu de l'experiència es la veu, 51 MM no son per no fer-li cas... i així va anar... vam tivar, vam aguantar el ritme i ens va sortir bé la jugada. Al 17 va dir-me que tirés, que ell no em seguia el ritme que no anava molt fi (menys mal), i fins a meta solet, eterns 4 últims kms, les cames fallaven un pèl, últims metres i si... el crono es va parar a 1:29:28, temps real 1:29:18, no m'ho creia, 4 minuts menys que la setmana anterior, a 4;15 el km... alegria immensa, i abraçada enorme amb lo Jordi que va entrar a escasos segons meu, amb lo globo d'1:30 bufant-li el clatell, gran treball d'equip, gran cursa, gran tio en Jordi. Grazie Mile Boss!  El Manel que també va fer MMP va entrar a 1:35 amb la cara de no se pas que ha passat si no estic cansat, ENORME també, carreron, felicitats al dos!!!!

Enhorabona i gràcies nois!!!

Ara toca reposar, sortir un parell o tres de dies aquesta setmana, posta a punt, massatge i demés i somiar, i molt amb el dia 17.
Pel camí desde el novembre, han caigut molts quilòmetres, tants com "1001", fets i petats a Cambrils, ni un més ni un menys!!!. Fred, boira, aigua, neu, vent, m'han acompanyat meteorològicament, la bona companyia de Carlos, Alvaro, Jordi, Mingo, Marc, Llohan, Toni, David, , i algun que altre que segur que em deixo, han estat els que m'han ajudat en els entrenos i en els consells, La Montse i Blai els que ho han patit a casa, que m'han aguantat aquest dies de tensió, de sortir a córrer i veure'ns no tant com jo voldria. En Felip i en Sergi, pels seus consells, la familia d'aquí i d'allà, alguns que altres del curro, que també han aguantat lo seu... i un llarg etc, sempre em deixo algú, en fi gràcies.

5 mitges (Mollerussa, Sitges, Granollers, Balaguer i Cambrils), una cursa de 10 (El tast de la mitja) una altra de 15 (Trencacames), molts nervis i sobretot molta il.lusió posada en el gran dia, en el gran objectiu, LA MARATÓ BCN 13, han format part del llarg i dur entrenament, completant com he dit els 1001 km, ni em crec que hagi arribat aquí. Ja està, el que no s'hagi fet fins aquí ja no em pot millorar, ja no em pot donar més, ara només queda esperar, llarga espera, agradable i calma tensa, en fi, ja us explicaré com em va l'experiència.

Us deixo un recull desde el novembre en imatges, gràcies a tots per la confiança:

Aquell va que pots. Gràcies Dr!

Uns altres que arribaran lluny!! Paciència

La meva gran victòria 

Amb l'Alvaro camí de Sant Adrià. Extensivo!!

El que ho va liar tot!!! Qui et va parir!!!

Gràcies ja ho saps!

Mitja de Sitges

Mitja de Mollerussa

Mitja de Balaguer

Mitja de Granollers 

Ja queda menys, la meta la creuaré per tu. T'estimo

No voldria acabar el post sense dir que no faré ni un quilòmetre dels 42.195, sense pensar ni un sol instant en tu Kodro, aquesta també anirà per tu. You're never walk alone!!!

MITJA DE BALAGUER '13

Una altra per tu germaneta

Diumenge 24 de febrer de 2013, penúltim test abans de la marató de Barcelona, destí Balaguer, objectiu 21 quilòmetres.

Sortida desde Tremp amb lo Toni, el Marc i l'Alvaro, de baixada, compartim opinions sobre el que farem a la cursa, quin es el plantejament de cadascu, i rialles varies no en van faltar. D'entrada, tots bastant conservadors, cadascú amagant les seves cartes (jaja), ningú dels que baixavem anavem a fer temps, només a fer quilòmetres per tenir les cames a "puesto" per l'objectiu del 17 de març. I dic d'entrada per què a la cursa tot va canviar.
Tot baixant ens vam trobar al David, que anava amb la bike per fer el seu entreno i per fer-nos algunes fotos en carrera.
Un cop a Balaguer, amb una rasca de mil dimonis, i un vent motl i molt empipador, recollida de pitralls, i cafetó de rigor. La foto de les 10:00 AM, ens la vam saltar. (Disculpeu, n'hi hi vam pensar, de debó). Anaven arribant TR a la línea de sortida, fins un total de 20 a la MM i uns 10 a la de 10 km, un altre cop, marea groga.
Chapeau a tots i cadascun dels que van participar, i als que van baixar i no ho van fer, que van aportar el seu granet de sorra.

Com sempre, uns quants de molts

Tret de sortida puntualissim, sortida rapidíssima, i grupets de Trunners al capdavant, Vikingo a la línea capdaventera, Felip, Llohan i Tonet al darrera, Mingo, Vicens i Badia una mica més endarrerits, pero al davant, i els Marcs i un servidor en terra de ningú. Al darrere els altres companys, entre els que hi havia el Charli, amb els dos petits i el seu carro. Quin crack.

Marea groga a la sortida

Els 5 primers km, van ser molt rapids, a 4 el km, cosa que va fer que ens miressim i quasi sense dir res, baixessim el rime a 4, 30, quedava molt i si no haguéssim fet això ho haguessim pagat a la part final de la cursa.
Quan baixavem vaig dir, que si al 14 em trobava bé, tiraria, i així va ser. Vaig preguntar al Mingo, que vam agafar-lo al 8 i als Marcs com es trobaven, un va dir que afluixava, l'altre estava una mica més enrere no va dir res i el Marc va esbufegar i tampoc va dir res, però va tirar darrera meu com un jabato. Vam adelantar un altre company TR, en Moises,  i anaven caient kms, al 17 aprox, el Marc em va agafar i d'allà fins a l'arribada, un mano mano, molt cómode, per poder arribar a Balaguer fent la meva MMP, 1.33.01, entrant en 98 de 343 participants. Contentíssim, vaig acabar molt senser, sense mal a les cames i amb molt bon humor. Els altres, en la gran majoria també van fer marca personal, l'Alvaro 1.37,  el Marc em sembla que també, el Marc Monsó, que per ser la seva primera cursa deunidó, si continua així en sentirem a parlar, ma cosí Mingo que fa fer 1,34 i poc, en general una gran cursa per tots, i això que ningú anava a fer temps, jaaaaaaa!!!! Els primers ni els nombro per què com sempre ho van clavar!!!, i en Charli amb lo carro 1,45!

Arribant al camp de fútbol

L'anecdota de la cursa es el WR de mitja que va fer Vikingo, anava tant encebat que enlloc d'agafar el circuit que li tocava, va fer el de 10 i a sobre s'emporta trofeu, quin tio!.

Diumenge vinent, últim test, MMCambrils, ja us explicaré!!!!

Salut i kames

MITJA DE GRANOLLERS '13

Ara fa 5 mesos, vaig proposar-me el repte de fer la Mitja de Granollers. La mitja més important d'Espanya, la que més gent porta i el motiu era poder fer-la amb dignitat. Com ja sabeu, son molts els motius que em lliguen a Granollers, vaig estudiar a un pas d'aquí, vaig viure un estiu quan era jove i practicament un any mig ja de grandet. A part de fer-la amb dignitat, l'altre motiu era fer-la per la meva germana, una lluitadora nata, que mai dona el seu braç a torcer, lluita més que ningú, qui sap si una altra persona ho hagués fet com ho està fent ella, molts ja sabeu la història (post trencavides-trencacames). I com no podia ser d'una altra manera, la familia ens vam volcar en l'event. En Sergi, la Sònia i ma cunyat (Juli), van fer el quart de la mitja, jo la de 21, la Montse, el Blai, ma mare i ella la van fer d'una altra manera, però tots fent pinya, un gran equip la meva familia.

Força Nena

La cursa en si, pel que fa a sensacions no em va anar molt bé, no em vaig trobar còmode en cap moment cursa, molt de vent i fred al principi i molta calor al final, total, 1 hora 35 minuts 36 segons, entrant en la posició 2117 de 12500 participants, no vaig poder baixar el temps com pensava que ho faria, però no passa res, el motiu i l'objectiu estaven més que complerts.
Els temps per trams van ser 22 minuts als 5km, 45 m als 10km, 1 hora 8 als 15 km i 1 hora 31 als 20km. No està malament per això.

Just abans del tret de sortida amb en Manel

Vaig pecar de canalet, quan vaig inscriurem a la cursa, allà a l'octubre, no sabia res de calaixos, de temps, ni res per l'estil, tot plegat començava aleshores a fer-ho, i es clar, vaig sortir amb el mogollon, però ben acompanyat de ma cosí Manel, que per cert, va fer un carreron. La resta de la cursa, vaig intentar agafar el ritme bo, que no va arribar mai, vaig intentar agafar el globus d'1 hora 30 minuts, ni veure'l, vaig córrer sol tota la cursa, no em vaig poder agafar a cap grup, i els últims 4 km, es van fer llarguíssims, fatigat, però això si, amb la gent que animava volcada amb els corredors, semblavem ciclistes pujant el tourmalet, o l'Angliru, brutal, molt a sobre nostre, fent estret el carrer, cridant-nos pel nom, per Tremp, tots ells em van portar en volandes al final. Casi a meta vaig veure la Montse, el Blai, el Sergi, les Sonies, i el Juli, puny a l'aire, última empenta i meta. Per mi, mal crono, però com he dit, no era el dia, no se per què però sabia que seria així. Podria posar alguna excusa, però no ho faré, no toca. Ara les vistes posades en la mitja de Balaguer i la mitja de Cambrils, no vull deixar de pensar que en GRAN objectiu es la Marató de Barcelona.

No voldria acabar el post sense felicitar a tots i cadascun dels corredors dels TrempRunners que varem participar ahir, una marea groga que va envair els carrers de Granollers, i que van gaudir d'aquest espectacle, dins i fora.

Una petita porció d'un gran pastís

Ara a recuperar, i a entrenar de valent, estem a un mes i escaix de la Marató de Barcelona, l'OBJECTIU.

Aquí us deixo unes quantes fotos del finde a Granollers:

Recollida de dorsals i obsequis. Quin lio

A mig quilòmetre de meta. Go Go Go

L'elegància del Manel. Gran cursa cosinet.

El trio Calatraba. Sònia, Sergi i Juli. Quina estrena TR

Fa 12 anys la mitja era d'anar i tornar, i la gent vol que sigui així altre cop, m'hagues agradat creuar-me amb els guanyadors i animar-los. Brutal aquesta foto. El Sergi Farré la va córrer al 2000 i també el va animar.

Salut i kames. Fins la propera !!!!!!!!!!!!