Marató BCN 13. Brutal!

Una porció del nostre gran pastís

He necessitat dos dies per reposar-me físicament i mentalment, per tal de poder plasmar tot el que va succeïr, abans, durant i després de la cursa. Per poder digerir tots els moments d'alegria i de duresa d'aquesta primera marató. Diuen que la primera marató la recordes tota la vida, per tot el que significa, per tot el sacrifici que portes en els entrenaments, per tota la il.lusió que poses en cada pasa que fas, i la veritat, no es pas cap mentida. Durant el post cursa, m'han anat passant per la retina moments irrepetibles, únics, els quals intentaré plasmar en aquest post.

Divendres migdia, sortida cap a la ciutat comtal, amb la familia Fite-Jaimejuan i la meva. Amb la furgo fins als topes, encaravem el viatge amb molta il.lusió, amb moltes ganes i amb molta temor, sobretot per la meva part. Teniem pensat anar a recollir dorsals quan vam arribar a Barna, però la cua era interminable i vam decidir postposar-ho a l'endemà. Direcció a l'apartament on ens vam instal.lar el cap de setmana. Els crios es vam comportar com a tal i les mares un 10 tot lo finde, sempre hi ha algú al darrera, i no van fallar, com sempre!!!!
Dissabte matiner per anar a la fira del corredor i per recollir els pitralls, molt ambient running i l'ananconda que ja corria pel nostre estòmec, bueno, pel meu, Charli està fet d'una altra pasta, no li poden situacions així. Dia de relax en general, compres d'última hora i a reposar novament a l'apartament per poder està frescos l'endemà.

Gràcies familia!!!!

Diumenge 17, el dia, el gran dia, a les 05:00 hores, obro els ulls, i amunt, no podia dormir més, els nervis ja estaven a flor de pell, bon esmorzar, preparatius finals, miro per la finestra, plou, bona senyal, almenys no passarem calor. Carlos que es va llevar un pel mes tard, va acompanyar-me uns minuts per l'apartament, intentant tranquil.litzar-me, una enorme i emotiva abraçada i fins despres, que tinguis molta sort. Ja sabeu que ell la feia amb els nens i no tenia presa per anar a la sortida, ja que sortiria l'últim.

A les 07:00 direcció plaça Espanya, on haviem quedat tots els TrempRunners per fer la foto de rigor i per compartir els moments abans a la sortida. Moltes felicitats a tots, els que la vam fer i els que ens van acompanyar, que van ser un munt també i que en part, per ells també va aquesta victòria. Sònia, Fani, i familia felip, la del Marc M., la meva i la del Charli per suposat, però sobretot en Sergi... Quin carreron es va fer per fora animant-nos a tots i cadascun dels TR. Gràcies, també va per tu aquesta cursa. La propera junts!!!!

Sortida puntual, al penúltim calaix, davant tenia als meus cosins Mingo i Manel, al Marc B. i al Jordi i als calaixos de davant al Gran Felip que feia 25 maratons, al Xavi, al David, al Seseras, a l'Antonio, al Jordi Badia, i al darrera l'Alvaro, el Charli, el Marc M., Badia i algú més que per variar em deixo.

Aquests quilòmetres els recordaré sempre nois!!!

La intenció era agafar als cosins per fer amb ells fins al 30, i allà campi qui pugui. Al quilòmetre 2 els vaig enxampar i van fer 22 km junts, inoblidables, en els que vam riure, van xerrar, vam gaudir. Un 10 pels dos. Sou uns cracks, un plaer haver-me estrenat amb vosaltres, em feia moltísima il.lusió.  La mitja en 1 hora 47 minuts. Al 23, trobant-me força còmode, vaig decidir abandonar-los i abandonar-me en el tram final, en la part més dura, i deu n'hi do! Van anar caient els quilòmetres, de la mateixa manera que l'aigua impregnava els nostres rostres de respecte en aquesta distància. Al 30 totes les pors envaeixen cadascun dels musculs del nostre cos. Tenia molt de respecte en aquest punt i vaig decidir evair-me d'aquests pensaments i pensa en dues persones que pasen per un tràngul dolent de la vida, la meva germana i en Kodro. Per tots dos vaig tirar i vaig passar el mur, la veritat em va anar bé, malgrat que al 34 unes rampes als isquios em van fer temer el pitjor, però res, passatger, sort  d'això. A Colon, ja veia que anava bé per afrontar el tram final, paral.lel, si, ja hi soc, la recta final. Aquests dos quilòmetres vaig intentar controlar emocions, però tampoc vaig poder, entre riure i plorar vaig anar trotant fins al final... Brutal!!!!

Allà m'esperava la Montse i el xic, acompanyats per l'Ana. Gracies Montse, per tots aquests dies, per aguantar aquests 5 mesos d'entrenament. Gràcies per estar aquí, sense tu, aquest repte no l'hagues superat, tingueu sempre clar, aquesta fita es meva, si, però teva també, GRÀCIES.
Mig quilòmetre final, em criden, son ells, agafo al Blai en braços i direcció meta. els primers 300 metres del final amb el nen a coll, plorant (jo), cridant: Toma, toma, som-hi, siiiiii!!!!!, buff quines sensacions, i els últims 200 amb el xic acompanyant-me agafat de la mà, esgarrifant-ses per tot el cos, llàgrimes als ulls, el Blai dient-me: "Nno ploris papa, si et donaran una medalla..." pobret meu, quin campió. Meta, el Blai pels aires, Tomaaaaa.... aquesta sensació final no us la puc descriure, no se com explicar-la però segur que podeu fer-vos cinc cèntims del que vaig viure. 3 hores i 36 minuts.

No puc descriure el que sentia!! Smuaks!!!!

L'arribada amb el xic la podeu veure al mur del facebok no la puc copiar!!!

La primera a la saca, i si, la primera, per què no serà l'última, això us ho asseguro. Vull tornar a viure tot això, amb els meus i amb vosaltres. Gràcies per haver-me seguit aquests mesos. Aviat us explico la propera, la que sigui, potser Carenes, ara he de reposar.

El cap de setmana en imatges:

La meva gran victòria! El Blai

Dos monstres!! De lletjos no, eh!!

Mi carro me lo robaron!!!

Sense la teva embolada no hagues estat aquí!

Gràcies Charli! Ets el puto amo, felicitats pel carreron!!

Salut i kames i fins la propera!